Acaba de sortir a la venda el primer llibre coordinat per nosaltres: “Les 13 claus de la sort”, del nostre amic Xavier Gabriel (per si no ho saps, el venedor de loteria més famós del món). Aquí pots veure l’espot que acaba d’elaborar la nostra productora. Si en vols més informació, et recomanem: www.xaviergabriel.com o bé www.cultura03.com/arallibres.
Fiasco Awards vol dir Premis a Fiascos i, perquè no en quedi cap dubte, sinònims de fiasco són: fracàs, frustració, infortuni, desil·lusió, desengany, decepció, “xasco” o revés.
Com diuen els mateixos organitzadors, els Fiasco Awards són una iniciativa privada sense ànim de lucre que vol premiar els millors projectes, idees, productes o serveis de qualsevol àmbit del sector de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), impulsats, desenvolupats o prestats per persones, col·lectius, institucions o empreses, que s’hagin acabat convertint en un Fiasco. Continua llegint »
Us recordeu dels copions de la classe? Eren aquells que sempre et miraven de reüll mentre dibuixaves, pintaves o feies una redacció. I per què ho feien? Perquè, d’alguna manera, desconfiaven de les seves idees i es pensaven (no sempre amb raó) que les teves eren més bones. El resultat era evident si posaves els deures sobre la taula: t’havien copiat! Bé, això és el que intentaven, perquè no sempre ho aconseguien fer millor que tu.
Per sort, no tots els copions tenen el do de Picasso. Sabies que en Picasso, quan anava a l’estudi de Joan Gris, aquest havia d’amagar tots els seus quadres? Picasso el copiava. Sí, Picasso a vegades era un copión, i el gran problema de Joan Gris era que el geni ho feia molt i molt millor que ell. Segurament, Picasso és una de les poques excepcions, gràcies a les seves virtuds, dels copions que copien malament. Continua llegint »
Una noia maca del temps de quan jo era jove, era una noia que es fes molt amb tothom. Simpàtica, educada, ben pentinada, amb vestit que li estigués bé… No massa prima, potser. Això és una noia maca, per mi.
Amb aquesta declaració, començava el primer documental de la nostra productora, NarciSOS (2005), que uns mesos més tard ens va fer guanyar el Premi Actual Catalunya. L’autora d’aquestes paraules, la Montserrat Argerich, ens ha deixat aquest matí.
Ha marxat amb la tranquil·litat d’aquell company de viatge que ens diu que se’n torna d’allà on ha vingut, però que ens tornarem a veure en les properes vacances. La Montserrat ha marxat a les vacances de la vida, des d’on, per un foradet, ens espia mentre escrivim aquestes línies.
NarciSOS acabava amb una frase que als 90 anys encara definia la Montserrat: “sempre jove”. La iaia de Sanmiquel (Olius, El Solsonès) sempre serà una noia maca del temps d’abans.
Per Dani Sala
Extramurs és el nom que rebia la zona de les ciutats i pobles que quedava fora de les muralles, sense protecció directa (sovint, tampoc indirecta) davant d’atacs, robatoris i saquejos. És clar que els habitants d’Extramurs tenien el dret de refugiar-se Intramurs, però això encara posava les coses més fàcils als saquejadors, que robaven tot allò que volien sense haver-se de molestar a passar per sobre dels inquilins.
Un mil·leni després del naixement de moltes de les nostres ciutats (tal com les entenem avui), de la majoria de muralles només en queden alguns portals, però Extramurs encara existeix. El creixement demogràfic i la concentració urbana ha convertit aquelles zones que quedaven fora de la muralla en casc antic, en nucli urbà; però Extramurs encara existeix. No hi ha més perill de saqueig a fora que a dins de la muralla, però Extramurs encara existeix. És més, Extramurs existeix més que mai. Continua llegint »
Un dels nostres àngels
Per Núria Sala
Quan a la nostra web ens referim als Sala, que som els que vam començar l’empresa, no parlem de tots aquells que fan possible que la nostra sigui una pime amb un gran futur. A la vida, hi ha persones amb les que et vas creuant. Com diu el Dani, hi ha persones amb les que simplement et creues, i altres amb les que t’atures a parlar. Aquestes últimes són les que, sense saber-ho, poden acabar sent importants o, fins i tot, imprescindibles en la teva trajectòria. De vegades, es converteixen en àngels.
E2S funciona, això és una realitat, però ho fa gràcies, precisament, a aquest xarxa de persones amb les que ens hem aturat a parlar en el moment de creuar-nos.
D’aquesta manera, hem conegut els nostres àngels, que han fet (i fan) funcionar el nostre projecte. No tots els àngels són iguals. Qui són els àngels blancs? Continua llegint »
Per Núria Sala
Hem parlat, sentit, escrit i llegit moltes vegades sobre les superconverses de l’ascensor: “quin fred”, “quina calor”, “avui em sembla que plourà”, “quin dia que ha fet avui, eh??”. No són res més que apreciacions banals aprofitant l’incontrolable condició de la meteorologia, estructurades a través de frases curtes, completament gratuïtes i creades simplement per ser cordials amb les persones que tenim al davant en una distància curta. Doncs aquestes converses estan en crisi. Mai millor dit. Continua llegint »
Per Núria Sala
No sé si és la crisi qui crea la psicosi o si la primera de les psicosis va originar la crisi. El cas és que estic vivint el moment econòmic més alarmant que recordo, no personalment, sinó a escala global. Us n’havíeu assabentat? Continua llegint »
Amb aquest lema, acabat de sortir del forn, E2S Produccions comença una nova etapa, i aprofita per estrenar web i (com pots comprovar) bloc. En aquest quadern de bitàcora et mantindrem al dia de les nostres històries, les que ens trobem pel camí i les que sorgeixen de la nostra tasca professional. Sí, ben pensat: ens dediquem a explicar històries, i ho fem a través de la televisió, per Internet, per mitjà del disseny gràfic o bé de la mateixa forma com t’hem fet arribar aquest text: amb les nostres pròpies mans.
Ens agradaria explicar-te les millors històries del món, però segurament les nostres històries no són molt millors que les teves. Són històries senzilles, singulars, irrepetibles com totes les històries del món. Però tenim un secret: cuidar-les fins a l’infinit amb l’esperança que, quan tu les sentis, pensis que són les històries més ben explicades del món.
Bé, qui diu “T’explico una història?” diu “¿Te cuento una historia?”, en castellà. El nostre serà un bloc bilingüe, perquè els destinataris som catalans i no catalans i, és clar, no podem fer un lleig a aquells que no entenen la nostra llengua, oi? Què fàcil que sembla portar-se bé, i què difícil que ens ho fem anar de vegades.
Cardona és de les poques poblacions catalanes que només van sobre rodes de forma literal. És a dir, si una cosa no podem dir de Cardona és que vagi sobre rodes en sentit metafòric, perquè l’economia no passa pel seu millor moment (tot i l’esforç turístic i la voluntat de ‘fer poble’ d’una part dels empresaris locals). Bé, de la situació econòmica, social, política i cultural de la Vila Ducal és millor parlar-ne en un article a part.
El cas és que Cardona va sobre rodes perquè patina, i patina d’allò més bé (insisteixo, també en sentit literal). Aquest diumenge, 7 de setembre, el Club de Patinatge Artístic de Cardona va celebrar el seu quaranta-cinquè Festival anual, i va tornar a penjar el cartell de ‘ple’. Evidentment, i llevat d’algunes excepcions (l’excampió estatal Xavi Òrrit i la jove promesa Pere Marsinyac, per exemple), gairebé tota la glòria se la van endur les figures internacionals convidades. Però, més enllà d’això, el festival serveix com a carta de presentació de l’enorme planter del club, que aquest any compta amb més menuts que mai.
Independentment del nivell competitiu que pugui demostrar el club cardoní durant aquesta temporada (que segur que superarà expectatives, paraula de cardonins), s’ha de reconèixer la tasca de l’entitat, dins del Foment Cardoní, per aglutinar una importantíssima massa social, que sempre és la millor forma de practicar la identitat local. Amb iniciatives com aquesta, les que fan ‘poble’, potser, algun dia, Cardona també anirà ‘sobre rodes’ en sentit metafòric.
